GLICINA

Façana atrotinada
pàtina que embolica
aquells retalls de vida
teatrada baixada
teixint el tapís lila
ordit per la glicina.

Imantats per la bellesa
d'un parrac de primavera
l'amistat i l'alegria
embastaven amb mestria
admirant esbatanats
la glicina exuberant.

Per arrodonir l'instant
una mansa mare gata
disfrutava del dia
amb els hostes i el fanal
mentre estarrufada
ens deia mèu-mèu.

Lliçó 15.

Els vers que em dugué a la glicina on hi ha una mimosa, va ser:
A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que és glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.

GENEALOGIA MARIA-MERCÈ



A l'endinsar-me en els poemes de MMM i en totes les postes en comú i aclariments respecte la seva obra i intentant saber quina baula ocupo jo en tot aquest treball m'adjudico la de veïna de comarca i com a això, meravellada i enfeinada amb el diccionari, vaig retrobant i gaudint d'un vocabulari senzill i planer, ric i a la vegada estretament lligat a les feines del camp i les eines emprades i paral·lel a aquest n'utilitza un altre de molt culte i els trena amb destresa. I la trena, citada per MMM en diversos poemes va fent-se forta i segura.

En el llibre "Sal Oberta" hi ha una dedicatòria a l'Heura molt bonica:
A tu quan encara eres
un dolç paràsit del meu cos;
i el meu cor de tu.

Baula.

Treball de la lliçó 14

UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Poema de Maria Antonia Salvà


Furgant per les llivanyes I juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de sega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dona terra, arrel.
Et sé i em sé, em el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu ¡, supervivent.

Poema de Maria Mercè Marsal

El poema del cactus de Maria Antònia Salvà ens descriu un cactus com rèptil monstruós de pell clapada i entranya llefiscosa, es pot arribar a sentir una certa repugnància. El recorregut del cactus és feixuc, el llancen enllà de l’hort que no es vegi que estigui ben arraconat que no desentoni en el conjunt harmoniós.
La revolta, però, és possible. Al cap del temps damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures aparegué el vell drac, encara aferrissat...
No han aconseguit guanyar al cactus, ell reapareix i en el poema de MMM apareix l’altra versió, la descoberta per part de MMM de Maria Antònia Salvà, una altra mare literària...

I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
_dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu supervivent.

Lliçó 13

LLIÇÓ 12 COMENTARI ISABELDE VILLENA

Il·legítima i amb pocs recursos, ho tenia difícil per a casar-se, la va empènyer al convent un altre motiu a més a més, com a enviada de confiança de la reina.

Isabel, nom de professa, el seu real era Elionor... Com a abadessa la van posar en contacte amb la intel·lectualitat valenciana del moment i va gaudir d'un reconeixement innegable.

Maria Mercè Marçal, diu en la seva recerca, que no és erudita en literatura religiosa medieval però llegint el seu treball m'he quedat bocabadada.

Vita Christi, tot i ser una obra sobre la vida de Crist esdevé una obra de dona, on resegeuix els episodis on intervenen les dones en els Evangelis.

En tot el llibre i ha una riterada defensa de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada polèmica contra la forta tradició misògina... Isabel de Villena polemitza amb els detractors del génere femení. Ecriptora audaç al convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones i plantar cara als arguments misògins dominants i molt en concret a l'autor del llibre l'Espill, Jaume Roig. Sembla, però, que el que més la va preocupar va ser enfortir l'opinió positiva de les monges i que elles puguessin tenir conciència com a dones i dels seus valors... Inici del feminisme?

M'ha deixat meravellada l'anàlisi tant estructurat que fa del llibre MMM, el divideix en tres parts i compta les vegades que hi apareixen homes i dones en els capítols...Ho diu en altres apartats quan afirma "només he fet una primera lectura, cal una altra de més analítica".

Diu MMM que el llibre és un esquema arquetípic de rondalla que barreja realitat i món meravellós. Definició del feminisme literari?

Podem dir que el llibre inicia el camí de les moltes reivindicacions que posteriorment ha fet el feminisme?

Iabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana. Neix 1430 i mort el 1490.

LES MARES LITERARIES DE MARIA MERCÈ MARÇAL

En els primers passos de Maria Mercè Marçal com a escriptora va seguir les petjades de “pares literaris”: Ausiàs March, Lorca, Budelaire, Brossa, Salvat Papasseit, Màrius Torres i Espriu, entre altres…

Però ella i més dones escriptores, van sentir l’orfenesa de les “mares literàries” i les buscà i ens deixà una llarga llista, a les quals, treballant el llibre “Sota el signe del drac” descobrim, coneixem i gaudim. Anna Akhmàtova, Maria Tsvetàieva, Safo, Mercè Rodoreda, Clamentina Arderiu, Caterina Albert, Sylvia Plath Djuna Barnes, Renée Vivien, Anna Dodas, Rosa Leveroni, Maria Antonia Salvà.
En la conferència sobre Maria Mercè Marçal, Josefa Contijoch ens explicà aspectes de la vida de MMM. Un de molt important és el treball intens que va dur a terme en la recerca de la genealogia femenina. Des de l’època medieval hi ha hagut dones literàries, però la història que ens ha estat transmesa va coixa, per inexacta i per oblits injustos. Podem dir que MMM, ha estat un puntal molt ferm en aquesta tasca de redreçar la història i resituar en el seu lloc a les escriptores en la literatura. No ha estat l’única junt a ella i ha hagut altres dones però l’empenta i dedicació d’ella ha estat important.
Les assistents volíem saber com era MMM i la ponent ens explicà que tenia una capacitat de treball i concentració molt gran, excepcional i una valentia i tossuderia creadora remarcable. I davant el mur, la Marçal tímida i insegura era tossuda i decidida, valenta.
Va viure i assumir la maternitat en solitari i no era pas fàcil quan ella s’ho va plantejar i viure…
Cas de no haver mort tant jove fins on hauria arribat l’empenta creadora de MMM en la recerca de les nostres mares literàries? Quants aspectes més d’altres camps van quedar-li per petjar?
De moment tenim un camí iniciat i feina a fer per a conèixer i gaudir…


Escola de la Dona, 17 de març de 2010

NENA

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal
Raó del cos

COMENTARI
Les golfes, lloc polivalent a les cases de pagès, on s’assecaven les fruites, i verdures i on es curava la matança, on hom i guardava mil una andròmina i on la mainada, si podia fer-hi escapades a jugar podia trobar tresors: els retrats de la família, els baguls de roba antiga amb què disfressar-se i jugar a reines i princeses.

Pujar-hi la tristesa pot ser en el vers com a metàfora de desar-la, per a sortir-ne amb un altre ànim i baixar-ne els graons amb un vestit d’alegria, o sigui amb una actitud diferent, per intentar retrobar un camí de renovació que pot ser poc segur si l’embolcall l’han teixit aranyes sense seny… cal, però, intentar-ho.

Les engrunes de l’amor a les butxaques s’han d’ajuntar unes amb les altres per a fer-se fortes i resistents i barrejar-se com el llevat i la farina per a fer un pa que alimenti la nova embranzida de vida...

FORAT

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejant m’aboca, a contrasang,
restes dels vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria Mercè Marçal
Desglaç

COMENTARI
Pot ser veladament el tempteig d’estimació lèsbica? “Tèrbolament t’estimo” “Tot el pòsit s’ha remogut”. El pòsit pot significar l’estimació heterosexual, la que es considerada com la “normal”?
En una societat on els passos s’han d’anar fent pels camins petjats per la majoria, intentar fer un camí diferent es pot interpretar com una provocació, com un maremàgnum que a ella també la sotraga… i a contrasang ha d’afrontar la seva pròpia tempesta identitària, treballar-la i orientar-la…

“No sé trencar-la”… No vol esquitxar ni ferir, però la descoberta d’una camí diferent és una trontollada vital important…

No és que ara hi hagi plena normalitat, però una mica més de tolerància, aparentment sí…

ANNA DODAS I NOGUER

Anna Dodas i Noguer va nèixer a Folgueroles el 2/11/1962 i fou assassinada, juntament amb una amiga, l'any 1986.

Va estudiar Filolologia Catalana i paral·lelament va estudiar guitarra al Conservatori Superior de Música de Barcelona.

De molt petita va participar en concursos literaris de la seva comarca. El primer premi que va guanyar va ser amb el conte: David i el paraigües meravellós. L'any 1981 amb la narració: Capvespres de foc i grana, va guanyar el premi Primavera de Vic i amb l'obra: Paisatges d'Hivern va guanyar el Premi Amadeu Oller de poesia.

Poc temps més tard, en una carta datada el 3 d'abril de 1980, l'Anna explicava una sortida que havia fet en bicicleta pel camí de Folgueroles a Vilanova de Sau i descrivia la meravellosa sensació de trobar-se "al paradís". La carta anava acompanyada d'un poema que reelaborava aquesta sensació en versos com:

"Avui el bosc era verd
més verd que mai
i l'oratge assajava mil cançons d'estiu
I,
jo, sola, m'he fet bosc
verd,
blau,
cançons"...
Però de cop aquesta experiència joiosa de plenitud es trenca bruscament amb els versos que clouen el poema:
"Quan ja era bosc i verd
i blau
i plorava amb ell
he vist, he sentit com ens
assassinaven."

Res en el text eufòric de la carta no justificava aquest gir final de to tràgic. I encara havien de passar més de sis anys -sis anys viscuts intensament entre la música i la literatura, entre la Plana de Vic i Barcelona, sense oblidar els viatges a Itàlia, Portugal, el Marroc...- fins que l'Anna Dodas i Noguer va ser, efectivament, assassinada en un bosc del Llenguadoc.

CURIOSITATS
l'Anna Dodas neix a Folgueroles a la mateixa casa on, accidentalment, havia nascut Jacint Verdaguer.
l'Obra Paisatge amb Hivern, amb la què va guanyar el Premi Amadeu Oller 1986, i que fou atorgat pel jurat: Carles Miralles, president, J.P. Viladecans, Maria Mercè Marçal, Isabel Pijoan i Ricard Ripoll, secretari. Sembla que a Maria Mercè Marçal, la lectura dels versos de l'Anna la van captivar força i segons Maria Mercè, la van predisposar a defensar-los aferrissadament. Intuïa una persona rebel i creativa? Quins lligams es podrien haver establert?

Tot i sorprendre el final del primer vers, on parla de l'assassinat i que a primera ullada pot semblar premonitori, hi ha, però, qui ho enfoca diferent i hi veu el sentit de plena simbiosi amb el bosc...

Es rebolca l'albada
retruny de trons.
Sona, ressona
per carrers balbs.
La llum s'hi vessa
amb tota la pena.
Des de quan
els ocells
són orbs?

Des de la més trista incomprensió per l'existència de brètols com els que van acabar amb dues vides en plena joventut, curulles de saba, des d'aquests mots, a elles els retro el meu homenatge.

LLUNES

Algun dia, quan les meves llunes somiadores hagin madurat prou deixaré que surtin del meu petit món, de la capseta on les guardo i que es perdin per la natura i espero ser prou artesana per a trobar-les i que elles m’expliquin, amb totes les complicitats possibles, el perquè de tantes presències, de tantes mirades i de tantes connexions…

Perquè a la lluna jo li demano, sovint, que acompanyi, que transmeti i que acomboï i sempre hi ha entre ella i jo el misteri còmplice.

Espero, sovint, rebre respostes que no arriben, dels meus missatges enviats via llunes esbatanades o minvades. Seguiré esperant i mirant embadalida, sabent, però, que arreu hi ha llunàtics, com jo.

TERRATS I ROBA ESTESA

Al terrat de la veïna
la bugada dansa,
el vent la fa girar.

La mostra és variada,
samarretes i tovalloles
llençols i vànoves.

De les cordes primeres
pengen les camises
de les darreres calces i mitjons.

El vent cofoi s’esmuny
entre les peces variades
s’ha perdut en el laberint.

Un estel despistat
ha fet cap al terrat
i amb el vent ha topat.

ESBALDIR, ESTENDRE I MÉS

El pati interior, on dóna la galeria de casa és rònec. Ple de pols que es difícil de treure. Els arquitectes deuen netejar poc si ho comparo amb els dissenys que fan…

Tot i aquest petit entrebanc, la veïna i jo, que compartim unes cordes que van de casa seva a la meva i de la meva a la seva, com si haguéssim fet un pacte, fem anar i no per les cordes de l’estenedor, una comunicabilitat poc adient amb l’entorn. Nosaltres hem bastit, mentre pengem mitjons, calces, sostenidors, llençols i tovalloles una gran amistat. Parlem fluixet perquè n’hem passat, de tants colors… que hem ultrapassat tot el repertori, tot l’inventari i hem hagut, les dues, de bregar amb colors pujats de to de la gama dels blaus foscos, arribant al negre.

Ara fixem una agulla damunt una peça i ara una s’esmuny i va a petar al pati amb el seu enrenou. Nosaltres hem penjat, però, en aquell espai una llum clara, uns color tendres i una confiança que fan pam i pipa a l’entorn, per damunt de tot hi ha una voluntat de ser, com la nostra roba, netes i polides i anar ben esbaldides de rancúnies i altres males herbes. Les coses que hem compartit no van ni tornen per les cordes, van directes al nostre interior per a ser ben guardades.

La joia de tenir una bona veïna

EPISODIS

Seguint el ritual i sense normes escrites, a la primavera els “Poleo Menta” (un taller d’escriptura) ens trobem en el Mas de la Tanca per a fer la tradicional calçotada.

Hem seguit l’evolució del Mas pas a pas. Del primer encontre que semblàvem arqueòlegs mirant cada pedra, fins ara, han succeït coses. I d’aquelles parets atrotinades que ningú en donava un ral s’ha anat configurant el Mas, per l’empenta, coratge i entusiasme de la seva mestressa, treballadora incansable, audaç i agosarada i optimista a l’engròs.

Moreres, una formosa glicina que engalana la façana, rosers, geranis, menta, heures i flors arreu. Davant la casa un cirerer florit, però amb menys empenta que la dona valenta. L’hem vist davallar fins a deixar d’existir. La mort del cirerer m`ha omplert d’enyor de la seva presència majestuosa quan estava ufanós. Mirar un cirerer florit i quedar-me extasiada va unit. Seguir l’evolució de les seves flors fins que esdevenen cireres és quelcom emocionant. Les cireres semblen joies en la natura ...

Però en l’últim encontre i sense prèvia informació de l’espera ens vam trobar amb la presencia d’un nadó gat i la mare exercint de tal engelosida, amorosa cuidant el seu fill i el gatet anava de mà em mà per a donar-li tota la nostra tendresa. Mare i gatet compartien un cove on vivien la seva relació. La mare guardiana i el gatet arraulit a la vora d’ella. Escena tendra.

Quan tornarem a trobar-nos el gat ja no serà nadó, ara, si fem l’equivalència, amb l’edat dels éssers humans, serà un adolescent i podria fins i tot (si ho decidís ell i tingués diners) lluir “pircings” i tatuatges… i desafiar-nos o plantar-nos cara com solen fer alguns adolescents…

ATENEA

Enfrontar-me a treballar la mitologia em fa respecte. Pel meu escàs coneixement de la matèria i pel que m’imposa. Però vull intentar-ho.

En esbrinar coses de la deessa Atenea, espero que ella m’ajudi i així deixar de ser una miqueta menys ignorant.

Sembla ser que Atenea, va nèixer del cap del seu pare. Zeus, tot i ser immortal tenia una migranya terrible. I va demanar al seu fill Hefest que l’ajudés. Fill, no puc més: obre’m el front d’un cop de mall i del cap de Zeus va sorgir llavors, bo armada i vestida, la deessa Atenea.

És la divinitat de la intel·ligència, les belles arts, la ciència, els treballs d’artesania, protegeix les filadores, les teixidores, les brodadores, les puntaires…

Cècrops, havia fundat la ciutat d’Atenes i no tenia nom i li volien posar el nom d’un déu i Posidó que sempre duia un trident a les mans va donar un cop a la sorra de la platja i en va sortir un cavall.

Atenea, però, no es va pas descoratjar i va fer un regal magnífic a la ciutat: un arbre gran que va sorgir de la terra de l’Àtica, robust, de fulles de color de plata i del verd més bonic del món i a més a més, ple de fruits: l’olivera.

Els déus van determinar que la nova ciutat portaria el nom d’Atenea i la tindria per protectora.

El símbol de la divinitat sàvia és l’òliba, que també fa cara de sàvia, amb els seus grans ulls que hi veuen a les fosques. Sovint els poetes antics anomenen Atenea “ulls d’òliba” com una lloança.

Era la deessa de la guerra intel·ligent, més aviat de l’estratègia. Atenea, tot i ser deessa guerrera no era massa bel·ligerant, era sàvia i intel·ligent.

Va ajudar a Perseu, Aquil·les, Ulisses i molts altres. El seu amor per ells, era, però, platònic, doncs ella havia decidit no casar-se i preservar la seva virginitat.