UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Poema de Maria Antonia Salvà


Furgant per les llivanyes I juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de sega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dona terra, arrel.
Et sé i em sé, em el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu ¡, supervivent.

Poema de Maria Mercè Marsal

El poema del cactus de Maria Antònia Salvà ens descriu un cactus com rèptil monstruós de pell clapada i entranya llefiscosa, es pot arribar a sentir una certa repugnància. El recorregut del cactus és feixuc, el llancen enllà de l’hort que no es vegi que estigui ben arraconat que no desentoni en el conjunt harmoniós.
La revolta, però, és possible. Al cap del temps damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures aparegué el vell drac, encara aferrissat...
No han aconseguit guanyar al cactus, ell reapareix i en el poema de MMM apareix l’altra versió, la descoberta per part de MMM de Maria Antònia Salvà, una altra mare literària...

I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
_dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu supervivent.

Lliçó 13