dijous, 18 de febrer del 2010

ANNA DODAS I NOGUER


Anna Dodas i Noguer va nèixer a Folgueroles el 2/11/1962 i fou assassinada, juntament amb una amiga, l'any 1986.
Va estudiar Filolologia Catalana i paral·lelament va estudiar guitarra al Conservatori Superior de Música de Barcelona.
De molt petita va participar en concursos literaris de la seva comarca. El primer premi que va guanyar va ser amb el conte: David i el paraigües meravellós. L'any 1981 amb la narració: Capvespres de foc i grana, va guanyar el premi Primavera de Vic i amb l'obra: Paisatges d'Hivern va guanyar el Premi Amadeu Oller de poesia.
Poc temps més tard, en una carta datada el 3 d'abril de 1980, l'Anna explicava una sortida que havia fet en bicicleta pel camí de Folgueroles a Vilanova de Sau i descrivia la meravellosa sensació de trobar-se "al paradís". La carta anava acompanyada d'un poema que reelaborava aquesta sensació en versos com:

"Avui el bosc era verd
més verd que mai
i l'oratge assajava mil cançons d'estiu
I,
jo, sola, m'he fet bosc
verd,
blau,
cançons"...
Però de cop aquesta experiència joiosa de plenitud es trenca bruscament amb els versos que clouen el poema:
"Quan ja era bosc i verd
i blau
i plorava amb ell
he vist, he sentit com ens
assassinaven."

Res en el text eufòric de la carta no justificava aquest gir final de to tràgic. I encara havien de passar més de sis anys -sis anys viscuts intensament entre la música i la literatura, entre la Plana de Vic i Barcelona, sense oblidar els viatges a Itàlia, Portugal, el Marroc...- fins que l'Anna Dodas i Noguer va ser, efectivament, assassinada en un bosc del Llenguadoc.

CURIOSITATS
l'Anna Dodas neix a Folgueroles a la mateixa casa on, accidentalment, havia nascut Jacint Verdaguer.
l'Obra Paisatge amb Hivern, amb la què va guanyar el Premi Amadeu Oller 1986, i que fou atorgat pel jurat: Carles Miralles, president, J.P. Viladecans, Maria Mercè Marçal, Isabel Pijoan i Ricard Ripoll, secretari. Sembla que a Maria Mercè Marçal, la lectura dels versos de l'Anna la van captivar força i segons Maria Mercè, la van predisposar a defensar-los aferrissadament. Intuïa una persona rebel i creativa? Quins lligams es podrien haver establert?
Tot i sorprendre el final del primer vers, on parla de l'assassinat i que a primera ullada pot semblar premonitori, hi ha, però, qui ho enfoca diferent i hi veu el sentit de plena simbiosi amb el bosc...

Es rebolca l'albada
retruny de trons.
Sona, ressona
per carrers balbs.
La llum s'hi vessa
amb tota la pena.
Des de quan
els ocells
són orbs?

Des de la més trista incomprensió per l'existència de brètols com els que van acabar amb dues vides en plena joventut, curulles de saba, des d'aquests mots, a elles els retro el meu homenatge.










dijous, 11 de febrer del 2010

LLUNES

Algun dia, quan les meves llunes somiadores hagin madurat prou deixaré que surtin del meu petit món, de la capseta on les guardo i que es perdin per la natura i espero ser prou artesana per a trobar-les i que elles m’expliquin, amb totes les complicitats possibles, el perquè de tantes presències, de tantes mirades i de tantes connexions…

Perquè a la lluna jo li demano, sovint, que acompanyi, que transmeti i que acomboï i sempre hi ha entre ella i jo el misteri còmplice.

Espero, sovint, rebre respostes que no arriben, dels meus missatges enviats via llunes esbatanades o minvades. Seguiré esperant i mirant embadalida, sabent, però, que arreu hi ha llunàtics, com jo.





dilluns, 1 de febrer del 2010

TERRATS I ROBA ESTESA

Al terrat de la veïna
la bugada dansa,
el vent la fa girar.

La mostra és variada,
samarretes i tovalloles
llençols i vànoves.

De les cordes primeres
pengen les camises
de les darreres calces i mitjons.

El vent cofoi s’esmuny
entre les peces variades
s’ha perdut en el laberint.

Un estel despistat
ha fet cap al terrat
i amb el vent ha topat.



ESBALDIR, ESTENDRE I MÉS

El pati interior, on dóna la galeria de casa és rònec. Ple de pols que es difícil de treure. Els arquitectes deuen netejar poc si ho comparo amb els dissenys que fan…

Tot i aquest petit entrebanc, la veïna i jo, que compartim unes cordes que van de casa seva a la meva i de la meva a la seva, com si haguéssim fet un pacte, fem anar i no per les cordes de l’estenedor, una comunicabilitat poc adient amb l’entorn. Nosaltres hem bastit, mentre pengem mitjons, calces, sostenidors, llençols i tovalloles una gran amistat. Parlem fluixet perquè n’hem passat, de tants colors… que hem ultrapassat tot el repertori, tot l’inventari i hem hagut, les dues, de bregar amb colors pujats de to de la gama dels blaus foscos, arribant al negre.

Ara fixem una agulla damunt una peça i ara una s’esmuny i va a petar al pati amb el seu enrenou. Nosaltres hem penjat, però, en aquell espai una llum clara, uns color tendres i una confiança que fan pam i pipa a l’entorn, per damunt de tot hi ha una voluntat de ser, com la nostra roba, netes i polides i anar ben esbaldides de rancúnies i altres males herbes. Les coses que hem compartit no van ni tornen per les cordes, van directes al nostre interior per a ser ben guardades.





La joia de tenir una bona veïna