dilluns, 14 de desembre del 2009










PER TU RETORNO


Per tu retorno d’un exili vell
com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l’indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
d’on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d’un exili vell,
refugi contra tu, des d’on trairl
la primera abraçada i on triar,
des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d’enlloc.




Comentari:

Maria Mercè Marçal, va nàixer, circumstancialment a Barcelona però va viure la infantesa al camp, a Ivars d'Urgell.

Tornà a Barcelona per estudiar, treballar i on també i va morir.

¿Pot voler, el poema, aprofundir en un exili interior i en una búsqueda de l'arrelament profund en la natura, en trobar la riquesa en les coses aparentment petites però plenes de màgia?


dimarts, 8 de desembre del 2009







HE DEIXAT MA MARE A XATIVA

He deixat ma mare
sola
a Xàtiva al carrer Blanc.

Ma mare que sempre
espera
que torne com abans.

He deixat germans i amics
que em volen
i esperen, com ma mare,
que jo torne com abans.

He vingut ací
perquè crec que puc dir-vos,
en la meua maltractada llengua,
paraules i fets
que encara ens agermanen.

Paraules i fets
que encara ens fan sentir
homes entre els homes.

Paraules i fets
que encara ens agermanen
en la lluita contra la por,
en la lluita contra la sang,
en la lluita contra el dolor,
en la lluita contra la fam.

En la sempre necessària lluita
contra el que ens separa
i ens fa sentir-nos
a tots nosaltres estranys.

He deixat ma mare
i els meus germans.

He deixat els amics i la casa
i tots els que esperen
que jo torne com abans.

I crec que he fet bé.
I crec que he fet bé.

Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé
que tornaré al carrer Blanc.

Però ara ací,
Però ara ací,
crec que també és ma casa,
i crec que puc dir-vos,
amb el cor obert,
a tots vosaltes: germans.

Germans.

Perquè la cançò de Raimon, " He deixat ma mare"?. Perquè ella, la cançò, m'ha buscat persistenment aquests últims dies. He viscut l'absència, feta presència permanent, de la meva mare i la cançò m'ha acompanyat, però com més he sentit la presència de la cançò, més missatge li he vist. L'agermanament del País Valencià amb Catalunya, més ben dit la no diferència, tan remoguda per alguns... i he sentit la imperiosa urgència que estés aquí.
També he pensat en un sentit àmpli en les moltes absències enyorades per tantes i tantes mares.

dilluns, 30 de novembre del 2009



Que serà Nadal

Per Marina Rosell



Ai, cor dessolat
mira la tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat.

Quan la tristesa dels estels cau a prop i deixa, suau, sense fer soroll, el missatge ple de suggerències, en recullo una crida a escoltar el que el cor ens dicti a cada esdeveniment de les nostres vides. Hi ha coses que s'han de fer quan en el nostre interior hi apareix el pessigolleig, per feble que sigui... Cal estar atents i saber-ho interpretar ja que el missatge pot venir embolcallat amb paper massa fi, amb paper que pot estripar-se. Pot ser molt feble i fugisser, com una cursa de relleus i no s'hi val a badar.

Si oblidem als oblidats
i no donem la mà
als desafortunats
.



Que serà Nadal


Què serà Nadal
si no hi ha pau al món
ni al teu cor
si el temps no ho esborra tot
i no he demanat perdó
si la vida és com un joc
i no valores el tresor
si cau lleu sobre teu
la tristesa dels estels
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
Si oblidem als oblidats
i no donem la mà
als desafortunats.

Si no plou sobre els sembrats
Què serà Nadal.

Si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats.

Si oblidem als oblidats
i no donem la mà
als desafortunats.

Ai, cor dessolat
mira la tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat.

Si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats.

Si oblidem als oblidats
i no donem la mà
als desafortunats.

Ai, cor dessolat
mira la tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

DOBLE HOMENATGE

Ovidi Montllor i Mengual va néixer a Alcoi el 4/02/1942 i va morir el 10/03/1995 a Barcelona




















Ovidi Montllor homenatja a la Teresa, en la cançó “Homenatge a Teresa”, jo a l’Ovidi i amb ell a la Teresa.

Sentir aquesta cançó, cantada per l’Ovidi, m’electritza, em produeix una explosió de sensibilitat, de sentiments, de records. Uns bons i d’altres menys. En l’època de foscor que relata la cançó cal ser audaç per dir de forma tan bella el que per a altres era tot el contrari: estimar era pecaminós, tot podia provocar desastres personals... Quantes mentides carregades d’amenaces i de por ens van intentar fer creure!

Però l’Ovidi recorda, com a gran episodi d’infantesa, les lliçons de la Teresa... Estimar no era pecat, els Reis d’Orient no existien, ni els llops ni els esperits. Ella els va parlar de l’amor com la cosa més bonica i els ensenyà a ballar a cantar i estimar… Quina sort!

Teresa i Ovidi, la vostra lliçó encara ens és necessària. Gràcies mestres estimats!



HOMENATGE A TERESA


Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.